Dotze pilars ferms, dotze països units en una promesa de pau i germanor, que Elisa Arimany ha volgut idèntics, enormes, consistents, independents però simbòlicament enllaçats per una anella. Res del que fa l’escultora, res del que ha fet al llarg d’una carrera brillant i plena d’èxit és mancat de sentit ni te res de gratuït. Mai tampoc s’ha apuntat a l’art per l’art ni a la forma per la forma.
Es per aquesta raó que difícilment el seu treball es pot considerar dins de la corrent minimalista, com algú ha estat temptat de fer. Es cert que les seves escultures han estat estructurades amb rigor geomètric i que en elles captiva la vista una composició rigorosa, perfectament ortogonal, però l’artista sap integrar la corba amb molta precisió i l’empremta humana, el diàleg amb la natura i l’articulació del treball, dificulta qualsevol etiqueta simplista.
Els sistemes de representació que empra un artista, depenen de la cultura, i del temps en que viu. L’escultura cercava, tradicionalment, la representació de sers humans, com una mena d’elegia, una manera d’evocar una persona per aquells que l’estimaven o l’admiraven, que l’havien estimat o admirat, seguint no de gaire lluny, l’escultura funerària dels grecs i dels romans.. De manera que l’escultor tractava d’aconseguir la més gran semblança, de reproduir model amb la màxima fidelitat possible:
el Rei assegut amb el ceptre a la mà, el general a cavall... Fins i tot, quan volia representar una idea com l’amistat, la guerra o la virtut, ho feia a partir d’éssers humans: la mare amb el fill als braços simbolitzava perfectament l’amor, un soldat ferit podia representar una desfeta o bé una donzella, la virtut.
Però l’escultor d’avui, defuig de reproduir persones o coses que existeixen i tracta, encara que sigui més difícil, de crear a partir
d’allò que només existeix en la seva ment. Ara l’escultor ha après la lliçó de Mies van der Rohe i sap que "menys pot ser més", és a dir que no calen gaires farciments, que amb els mínims elements pot expressar allò que porta al cap, que pot colpir i arribar a la gent des de l’ordenació geomètrica en comptes de reproduir les persones, les coses que veu.
Una escultura potent i colpidora que entaulant un diàleg entre la realitat i el símbol, s’ha forjat primer en la imaginació, de manera que l’execució ha de resoldre únicament qüestions purament d’ordre tècnic i gairebé mecànic.
Algú ha dit que un cop de puny a l’estómac, fa reaccionar a tothom, però que la via directa no és pròpia de l’art. Colpir, produir sensacions i reflexions per mitjà d’elements geomètrics, pot resultar encara més eficaç. Per que l’hàlit poètic que es desprèn d’aquest Homenatge a l’Europa Unida, de l’estructura geomètrica neta i senzilla , d’aquesta concepció elemental i equilibrada, sortida de la imaginació d’Elisa Arimany, i no pas copiada de les coses que ja existeixen, pot produir a l’ésser sensible, una emoció llarga i sentida. La filigrana, la decoració, la frivolitat, no s’adiuen en el món convuls i tràgic que és el nostre. La sensibilitat d’Elisa Arimany, lluita contra el caos, la frivolitat i el desordre amb la forma elemental, pura i concreta, amb l’ordenació d’un espai que la peça mateixa activa. Ara, lluny de qualsevol anècdota, crea dotze pilars que s’alcen al cel amb una solidesa i potència que són millor símbol de la fermesa i permanència de la Unió Europea que qualsevol descripció figurativa.
Elisa Arimany s’inscriu doncs, de ple dret entre els artistes pels quals l’escultura es correspon amb una concepció de l’art que lluny d’imitar res, de copiar una cosa que els ulls poden veure, un objecte qualsevol, proposa una realitat en si mateixa, original i mai vista, però capaç de sintetitzar el pensament i l’observació de la vida. Com un objecte limitat, però que pot suggereixi l’infinit, una estructura geomètrica mínima, però capaç de colpir la sensibilitat. I això per que es fruit de la imaginació creadora i de la facultat d’observar i de deduir, per que fa possible veure allò que no és visible i captar allò que és de fet, incommensurable.
Es per aquesta raó que difícilment el seu treball es pot considerar dins de la corrent minimalista, com algú ha estat temptat de fer. Es cert que les seves escultures han estat estructurades amb rigor geomètric i que en elles captiva la vista una composició rigorosa, perfectament ortogonal, però l’artista sap integrar la corba amb molta precisió i l’empremta humana, el diàleg amb la natura i l’articulació del treball, dificulta qualsevol etiqueta simplista.
Els sistemes de representació que empra un artista, depenen de la cultura, i del temps en que viu. L’escultura cercava, tradicionalment, la representació de sers humans, com una mena d’elegia, una manera d’evocar una persona per aquells que l’estimaven o l’admiraven, que l’havien estimat o admirat, seguint no de gaire lluny, l’escultura funerària dels grecs i dels romans.. De manera que l’escultor tractava d’aconseguir la més gran semblança, de reproduir model amb la màxima fidelitat possible:
el Rei assegut amb el ceptre a la mà, el general a cavall... Fins i tot, quan volia representar una idea com l’amistat, la guerra o la virtut, ho feia a partir d’éssers humans: la mare amb el fill als braços simbolitzava perfectament l’amor, un soldat ferit podia representar una desfeta o bé una donzella, la virtut.
Però l’escultor d’avui, defuig de reproduir persones o coses que existeixen i tracta, encara que sigui més difícil, de crear a partir
d’allò que només existeix en la seva ment. Ara l’escultor ha après la lliçó de Mies van der Rohe i sap que "menys pot ser més", és a dir que no calen gaires farciments, que amb els mínims elements pot expressar allò que porta al cap, que pot colpir i arribar a la gent des de l’ordenació geomètrica en comptes de reproduir les persones, les coses que veu.
Una escultura potent i colpidora que entaulant un diàleg entre la realitat i el símbol, s’ha forjat primer en la imaginació, de manera que l’execució ha de resoldre únicament qüestions purament d’ordre tècnic i gairebé mecànic.
Algú ha dit que un cop de puny a l’estómac, fa reaccionar a tothom, però que la via directa no és pròpia de l’art. Colpir, produir sensacions i reflexions per mitjà d’elements geomètrics, pot resultar encara més eficaç. Per que l’hàlit poètic que es desprèn d’aquest Homenatge a l’Europa Unida, de l’estructura geomètrica neta i senzilla , d’aquesta concepció elemental i equilibrada, sortida de la imaginació d’Elisa Arimany, i no pas copiada de les coses que ja existeixen, pot produir a l’ésser sensible, una emoció llarga i sentida. La filigrana, la decoració, la frivolitat, no s’adiuen en el món convuls i tràgic que és el nostre. La sensibilitat d’Elisa Arimany, lluita contra el caos, la frivolitat i el desordre amb la forma elemental, pura i concreta, amb l’ordenació d’un espai que la peça mateixa activa. Ara, lluny de qualsevol anècdota, crea dotze pilars que s’alcen al cel amb una solidesa i potència que són millor símbol de la fermesa i permanència de la Unió Europea que qualsevol descripció figurativa.
Elisa Arimany s’inscriu doncs, de ple dret entre els artistes pels quals l’escultura es correspon amb una concepció de l’art que lluny d’imitar res, de copiar una cosa que els ulls poden veure, un objecte qualsevol, proposa una realitat en si mateixa, original i mai vista, però capaç de sintetitzar el pensament i l’observació de la vida. Com un objecte limitat, però que pot suggereixi l’infinit, una estructura geomètrica mínima, però capaç de colpir la sensibilitat. I això per que es fruit de la imaginació creadora i de la facultat d’observar i de deduir, per que fa possible veure allò que no és visible i captar allò que és de fet, incommensurable.
Homenatge a l’Europa Unida.
Maria Lluïsa Borràs
No hay comentarios:
Publicar un comentario